Zama

Comparteix-ho

 

  • Informació


    Argentina, 2017
    Director: Lucrecia Martel
    IntèrpretsDaniel Giménez Cacho, Matheus Nachtergaele, Juan Minujín, Lola Dueñas,Rafael Spregelburd, Daniel Veronese, Vando Villamil
    Gènere: drama
    Durada: 103 min
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Narra la història de Don Diego de Zama, un oficial espanyol del segle XVII assentat a Asunción que espera la seva transferència a Buenos Aires. És un home que espera ser reconegut pels seus mèrits. Però en els anys d’espera perd tot. Decideix atrapar un perillós bandit i recuperar el seu nom… Basada en la novel·la existencial d’Antonio Di Benedetto escrita el 1956.

  • El temps de l’espera

    L’escriptor argentí Antonio Di Benedetto va escriure Zama l’any 1956. Es tracta d’una de les novel·les que componen l’anomenada «trilogia de l’espera» i està considerada una de les obres clau de la literatura argentina dels anys cinquanta. Alguns crítics literaris han volgut comparar-la amb les tensions de certa literatura europea que va des de la crítica de la burocràcia instrumental de Kafka fins al concepte de l’absurd de Samuel Beckett a Tot esperant Godot (1952), una comparació que pot sorprendre tothom que hagi vist alguna imatge solta de la nova pel·lícula de Lucrecia Martel, puntuada per la figura de l’actor argentí Daniel Giménez Cacho vestit d’època i per l’actriu Lola Dueñas convertida en una dama d’un hipotètic passat nobiliari. Zama (2017) de Lucrecia Martel és una pel·lícula d’època que avança amb la mateixa intensitat que ho pot fer Jauja (2014) de Lisandro Alonso.

    En un indret del Paraguai, a finals del segle xviii, un funcionari de la corona espanyola anomenat Diego de Zama espera ser traslladat a un altre lloc i viure una vida més plàcida i confortable. De Zama –Daniel Giménez Cacho– no tarda a presentar-se com un antiheroi, com l’antítesi dels conqueridors cegats per l’ambició d’Oro (2017), d’Agustín Díaz Yanes, o del visionari Aguirre retratat per Werner Herzog o per Carlos Saura. A Zama no hi ha heroisme, ni cap desig de sotmetre els altres, ni cap mena d’esperit de conquesta, ni cap recerca d’un somni impossible. Tan sols hi ha mediocritat. El lloc és un no-lloc, l’home és un funcionari mediocre i el temps no és altre que el d’una espera interminable que llança a l’absurd. L’únic motor que pot ajudar a produir algun moviment és el desig. Diego de Zama desitja Luciana Piñares de Luenga –Lola Dueñas–, una dona de la noblesa espanyola que es troba al mateix no-lloc, però el desig no és correspost i no tarda a transformar-se en frustració i repressió assumida.

    A Zama, Lucrecia Martel, autora d’un dels títols més mítics del nou cinema argentí (La Ciénaga, 2001), assumeix un repte impossible. Des de les primeres imatges hi ha una clara consciència de fracàs que dimensiona la pel·lícula i la converteix en una obra esplèndida. Fracàs perquè el treball de visualització de la presa de Di Benedetto és una quimera impossible. L’escriptor argentí relata l’experiència de De Zama en primera persona per tal de mostrar l’univers interior d’un buròcrata del segle xviii perdut en el seu propi laberint mental; Martel adapta la novel·la despullant-la de la paraula. No parteix de la idea que per filmar una obra literària cal deixar sentir la poètica de la prosa ni tampoc de la idea que en lloc de dialogar amb un text literari allò que cal és vampiritzar-lo. Lucrecia Martel filma la literatura des del silenci, s’allunya del text per respectar-lo, anul·la la veu en off i substitueix la primera persona literària per la focalització interior en el personatge. Allò que li interessa és retratar un estat mental alterat, i per aconseguir-ho, estableix una curiosa relació entre el personatge i el seu entorn, entre la percepció sensorial i la idea d’un temps foradat, ple d’el·lipsis. La consciència es barreja amb la imaginació i el somni, amb la vigília. Les diferents capes de temps convergeixen en un relat fascinant, construït des d’un treball rigorós de posada en escena. El passat de l’Amèrica Llatina s’hi mostra d’una altra manera. Desapareixen tots els herois, s’enfonsen els mites, s’anuncia la importància d’una poètica que renuncia a l’èpica.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho